Si estàs imbuït de l’Evangeli, dins l’Església catòlica actual, en les condicions actuals, no s’hi pot viure. T’hi ofegues. (És clar que sí que s’hi pot viure: passant de tot, però no es tracta pas d’això.)
L’avorrible arrogància d’una jerarquia que no dialoga, que no contesta. Unes lleis arbitràries, d’una altra època. Una litúrgia recargolada, de tipus medieval. Un luxe insultant. Unes relacions
amb els poders mundans opressius que resulten odioses. Una teologia que té esquerdes, que no concorden. Etc.
Ara bé: no te’n pots anar, no pots deixar Crist per les misèries humanes de l’Església. Seria un disbarat, una cosa que no tindria cap ni centener. Has de continuar pregant i freqüentant l’eucaristia. No per l’Església, sinó per Crist.
Però t’has d’apartar. Fins a un punt que, si fas un pas més, ja ets fora. Però no el fas, aquest pas més. Estàs al límit. A la frontera. Divorciat de manera permanent de les estructures i de les autoritats.
I, per què a la frontera? Doncs per dues coses: 1) Per respirar, per sentir-te més o menys lliure d’aquella faramalla que no pots aguantar. 2) Per acumular forces, de cara a llançar l’atac, tots junts, de reconquesta de la Institució.
Desgraciadament, això darrer és difícil. Els cristians són una gent específicament mal educada. Estan fermament educats en l’obediència. Fins i tot en un excés d’obediència. I els resulta enormement difícil prendre actituds de revolta.
Tot i així, a la frontera esperem temps millors.